El safareig i La Font de Vall-llossera

Fer safareig

La convivència que es generava als safarejos ha acabat donant nombroses dites a la llengua catalana, que són clarament expressives d’una realitat que es fa fàcil d’imaginar. Certament, la situació d’un conjunt de dones que compartien llargues estones al voltant d’aquests safarejos donava lloc a xafardejar, a xerrar de tot i res, de tothom i de ningú; o dit d’altra forma, a fer safareig.
Però la situació també deuria donar lloc a interioritats, i és possiblement d’aquí que ve la dita de fer bugada, com l’acció de confessar un tema o preocupació.
Però això de la brutícia i rentar roba ha donat lloc a altres dites, com la de a cada bugada es perd un llençol, per fer referència a una successió de fets adversos; o aquell, ei, que hi ha roba estesa, per destacar que no és el moment més adequat per parlar sobre un tema, possiblement per la presència d’algú que interessa que no estigui al cas dels comentaris que es puguin fer; o una expressió tan trencadora com la roba bruta es renta a casa, per indicar que els draps bruts no cal fer-los públics i que millor solucionar-los en àmbits més reduïts.