Història

El municipi de Balenyà consta de dos nuclis de població, Hostalets de Balenyà, que és la capital municipal, i Balenyà, que és el nucli històric del municipi.

Els Hostalets de Balenyà

El nucli dels Hostalets es va crear en un lloc estratègic, al capdamunt de l’antiga pujada de Pujolric, coneguda més tard com a pujada de Sant Antoni, a causa de la capella i l’hospital que hi havia en el punt de creuament entre el municipi de Seva i Centelles. Els carreters i traginers que venien de Barcelona o Vallès en direcció cap a Vic, seguint el Camí ral més transitat de la comarca, deuríen tenir la necessitat o temptació de fer una parada i un glopet després d'aquella forta pujada. D'aquí que cap allà al segle XVI s'hi ubiquesin un o dos petits hostals, ja que la documentació anomena sempre aquell lloc<<els Hostalets>>.

La primera vegada que tenim notícia d’una casa o hostal als Hostalets és l’any 1551, que després es va anar ampliant amb altres cases com ara les anomenades Hostalets, Casanoves, Ferrer, Montanyà, Casa nova de Montanyà i la casa de Pere Verdaguer, que era el fuster dels Hostalets.

El ferrer Vilar

La família Vilar va exercir l'ofici de ferrer, com a mínim, fins a principis d’aquest segle. La família actual de ferrer Vilar va succeir l’anterior en l’ofici, però és procedent del Vilar de Tona.
 

Els fusters Verdaguer

Una de les altres famílies tradicionals del terme és la dels fusters Verdaguer, que es va establir prop de l’església de Sant Fruitós, a principis del segle XVI.

En tota la documentació antiga de la parròquia apareix molt sovint els fusters Verdaguer, els quals tenien la seva casa al Carrer Major, núm. 2, fins al 1888, en què, per la mort de Josep Verdaguer, es va extingir l’ofici, practicat per aquesta família durant més de tres-cents anys, per successió de pares a fills.

L’ofici de fuster era un dels que no faltava mai, al costat del ferrer i de l’hostal, als petits pobles de camí ral, on sovint havien de reparar desperfectes dels antics carruatges de transport, fets majoritàriament de fusta, amb reforçaments de ferro.

Els hostalers Pujol

L’hostaler Pau Pujol, fill de Jaume Pujol, que morí el 1685, és un dels que coneixem més notícies sobre l'existència d'hostals i hostalers a Els Hostalets de Balenyà.

L’hostal i la casa d’en Muntanyà

Un Bonaventura Muntanyà tenia un altre hostal <<prop del lloch dels Hostalets>> sota el domini del comte de Centelles. 

La població dels Hostalets no va conèixer un cert desplegament urbanístic fins després del 1750 (així ho indiquen les poques llindes datades i conservades a la població, amb dates de 1767, 1772, 1781 i 1789). Segons una relació parroquial del 1770, que no sabem si és completa, hi havia un mínim de 22 famílies al poble dels Hostalets, i entre els seus cognoms trobem els clàssics Padrós, Garet, Pujol, Vilar, Vall-ossera, Muntanyà, Riera, Verdaguer, Prat i Sobrevia.

Algunes Masies i llocs destacats

Les masies de Balenyà foren durant molts segles les úniques o les principals protagonistes de la història del terme. Els fills cabalers creaven noves masies sovint amb un nom manllevat a la masia soca com: l’Hostalets del Garet o les Roquetes del Garet; l’Estebanell o Estevenell històric citat el 1083 i Can Estebanell, proper a l’església de Sant Fruitós; el Verdaguer, nom transplantat, un mas homònim de Castellcir i la Pallissa del Verdaguer o els dos molins del Verdaguer; el mas Illa traspassat del mas del mateix nom de la Quadra de L’Aguilar, dit després de la Illeta i el molí de l’Illa, i el mateix podem dir del mas Jalec o Gelec, nom trasplantat del mas Gelec de Tona a l’antic mas Bosc de Balenyà, etc.

Avui dia les principals construccions del terme després de les esglésies són els vells masos, alguns d’aspecte sever i senyorial com el Garet de Dalt, el Pla, la Riera, l’Illa, la Tria, Vallosera, etc. o bé masos antics farcits d’història com el Barbat, Rovanyà, l’Homet, el Taravau, L’Aguilar, etc.

La Sagrera de Sant Fruitós

Encara que avui costi de creure, el nucli inicial de poblament del terme de Balenyà no es va crear als Hostalets, sinó al costat de l’església de l'Ajuda, que ara es dreça solitària, acompanyada només pel Verdaguer, Cal Teixidor i Ca l’Estebanell.

 

Prop de les esglésies hi havia la residència dels clergues i el cementiri, tot això situat dintre del radi de les trenta passes de propietat eclesiàstica que es donava a les esglésias el dia de la seva consagració. Aquest espai, que solia ésser un xic més ample que no pas els trenta passos canònics, rebia el nom de sagrera. El mot sagrera, derivat de sacra o sacraria, lloc sagrat, pertanyia a la plena potestat de l’Església i per un principi o costum jurídic, derivat ja dels antics drets orientals i del dret greco-romà, tenia el privilegi d’asil o d’immunitat, de manera que aquell que s’hi refugiava no en podia ésser extret sense permís o consentiment eclesiàstic, i les persones que hi entraven amb armes o hi cometien violències quedaven excomunicades.